Cimera
de Durban
El 28 de Novembre de 2011 es va donar lloc a el
començament de la cimera de Durban la qual va estar feta per de nou després del
fracàs de Copenhaguen intentar normalitzar els gasos nocius de l’atmosfera i
aturar el canvi climàtic. A la prèvia de la cimera, ja es veien les dificultats
que tindria, com per exemple la abstinència al tractat de Kyoto de els països
més contaminants com són els Estats Units, la Xina o la Índia. Un altre
problema és que els plans que s’havien aplicat anteriorment i els que es volen
aplicar estan molt lluny del que els climatòlegs creuen que és l’indicat. A
part de tot això també hi ha països què fins i tot havent signat i aprovat
Kyoto degut a la crisi no poden continuar respectant-lo, degut a la crisi
mundial. La conclusió què és va poder treure de la prèvia és que, sense cap
dubte, aquesta cimera seria igual de complicada com la de Copenhaguen per
aconseguir algun tractat, però s’esperava que s’ aconseguís més que a la cimera
anterior.
Quan ja va començar la cimera, quasi tal com es preveia,
ja que la Xina no volia perdre els beneficis que havia produït l’any passat,
que eren molts i tot això gràcies a l’industria i a costa de malmetre
l’atmosfera. Aquest cas, apart de el mal que fa, s’enverina més al saber que
altres països podrien seguir els passos de la Xina ja que podria ser una
sortida a la crisi econòmica, però que a llarg termini ens pot sortir car. Per
altra banda continuava el desacord amb de la UE, la qual havia ofert molts
tractes amb els països que estan fora de Kyoto, i els principal contaminadors
mundials, però a la vegada, les exigències de la UE són les principals
motivadores de les esperances que encara estaven posades en Kyoto. Al haver
passat ja un dia de cimera les vistes és van concentrar més en els països
pobres en els que el 95% de les morts a causa del clima són a països pobres,
els quals tampoc van voler acceptar cap tracte que servis molt ja que la pèrdua
econòmica seria important.
La cimera és va complicar encara més quan va entrar el
tema del fons verd, un fons el qual hauria de tenir 100.000 milions de dòlars
al 2020 per combatre el canvi climàtic. Les principals objeccions tornen a ser
les dels països més rics com EU o Aràbia Saudita o pel contrari els més pobres
com Veneçuela. El problema d’uns és els diners que perdrien amb les mesures que
s’adoptessin així que no volen ajudar a que això és completi, per tant, volen
retardar el màxim possible el fons verd o fins i tot bloquejar-lo. Fins i tot
amb aquestes complicacions la ONU és optimista i ja està pensant amb com serà
el pròxim tractat de Kyoto abans fins i tot de que se sàpiga si hi haurà un
segon tractat.
Quasi al final de la cimera, és comença a veure algun
avenç quan la Xina ha dit que acceptarà un nou tractat de Kyoto amb les seves
condicions i sempre i quan no freni la seva evolució econòmica. Per altra banda
està el desastre de que Canadà, Rússia i Japó diguin que no acceptaran el nou
tractat de Kyoto si els EU no l’accepten, i això és preocupant ja que els EU no
semblen molt disposats a canviar la seva postura i acceptar el tractat. De
moment el millor de la cimera ha sigut els petits avenços que ha proposat la
Xina i que poden ajudar a la resolució d’aquesta decisiva cimera per el canvi
climàtic.
A molts pocs dies perquè arribi a la seva fi la cimera
de Durban el principal problema continua sent els Estats Units i la seva mania
per mirar sempre més enllà del 2020 i sense fer res ara, el que fa que, per
ara, el pacte amb els EU estigui més lluny que mai. Per altra banda, la Xina
que ha agafat lideratge al ser un país molt contaminant que està obert a fer tractes.
També es continua parlant del fons verd però aquesta vegada amb menys
inconvenients. A partir d’ara haurem de veure les ultimes novetats de Durban,
si es que finalment hi ha alguna.
Ara, el debat està al carrer i es sobre si la Xina té el
dret a considerar-se un país pobre, les xifres diuen que no, més be tot el
contrari, però el representant de Xina a Durban s’encabeix a dir que el seu
país és pobre. Això és significatiu, ja que el que la Xina vol fer és fer
creure que és un país pobre per poder contaminar més i per continuar en
evolució. El que no s’entén, és com un país com la Xina ‘pobre’ sigui la 2a
potència mundial després dels EUA. Per altra banda dins de la cimera, els
països rics, s’estan donant conte de que els països pobres, no saben el que és
l’escalfament global, i que ells només saben la pura lògica com que se’ls
desborden els rius si plou.
Ja en la prorrogació de les negociacions, tant la Xina
com els EUA és neguen a retallar el consum de CO2 abans del 2020,
també altres països com la Índia s’han negat a negociar abans del 2020. El fort
desacord de la UE amb els països que es neguen a pactar van prorrogar les
negociacions fins la matinada. L’estratègia de la UE era sense cap dubte,
pactar amb els països africans per així convèncer les grans potències de
pactar. Però al veure l’esborrany que va presentar Sud-Àfrica, ja es preveia el
gran desastre climatològic que seria, ja que fins al 2020 quasi ningú mourà un
dit per el planeta.
Ja passada la pròrroga la cimera sembla que s’allarga un
dia ja que han estat parlant desesperadament, per al menys, tenir un tracte de
continuar parlant en una altra cimera. Per altra banda, de manera desesperada
Sud-Àfrica ha presentat un esborrany de tracte, cosa que serviria si no fos per
les crítiques de la UE al dir que aquest tracte està ple d’inflexions.
Finalment sembla que tot i degut als esforços de molts per prorrogar aquesta
cimera, fins al 2020 no succeirà res extraordinari.
Finalment, en els últims moments s’han pres mesures que
no alegren molt i que són insuficients com la de reduir el temps de tracte al
2015, la decepció envaeix Durban i el nou tractat tindrà que esperar, molts
asseguren que si els polítics no veiessin les cimeres com una càrrega, les cimeres
ja haurien donat resultat, però de moment tindrem que esperar a la pròxima
cimera climàtica.
